Arribada i estada!

Beira, 05 d'agost de 2010

Des de Beira la Maria i jo us intentarem fer una introducció ràpida a on estem i què anirem fent! Ara mateix tenim el Clan separat en tres grups, dos dels quals estem en trànsit: l'Eli, el Pablo, l'Àlex i la Laia ja estan a la Missão, la Clara i el Jofre arriben demà a Beira i la Maria i l'Arnau resten a Beira esperant que arribin per marxar cap a Inhaminga.

Moçambic fou colònia portuguesa fins l'any 1975 quan quedà alliberada i es crearen les formacions polítiques corresponents. Des del 1976 fins al 1991 va haver-hi una guerra civil fratricida pel poder. Actualment, 16 anys després de finalitzar la guerra, encara costa parlar del que va significar la guerra per als moçambiquenys.

Na Missão: La missão en la que treballarem durant el més d'agost està situada a un lateral de la població d'Inhaminga. La trobem en mig de la sabana tocant al Parc natural de Gorongosa a 283m d'alçada sobre el nivell del mar. És una zona d'una temperatura que varia d'entre els 17ºC o 18ºC de mínima i els 35 de màxima a l'hora de més insolació als finals de la temporada seca i hivernal. És a dir, durant el mes d'Agost.

Inhaminga está a 185km de Beira, 132 dels quals es fan a través de pistes forestals per dins de la sabana i la selva fins arribar-hi.

La Missió té com a principals projectes els d'alfabetització,  educació en el lleure i alimentació infantil i juvenil. En el primer i, sobretot el segon, són en esl que incidirem principalment el Clan de l'AE Can Baró.

La Missão treballa quasi en la seva totalitat amb noies per procurar que entenguin i parlin el portugués i rebin una educació mínima semblant a la ESO.

La població d'Inhaminga i de la província (Sofala) es dedica a l'explotació agrícola o a la generació i venda de carbó vegetal. La gran majoria que es dedica a l'explotació agrícola ho fa per al propi consum i per poder fer algun canvi per altres aliments amb els veïns.

Aquest any, l'época humida no ha estat molt fructífera i per això els pagesos estan passant molta més gana i han augmentat el robatoris, sobretot de menjar dels camps dels veïns.

Per cert, estem tots bé, ens han acollit molt bé i menjem massa bé.

La dona ales zones rurals

Inhaminga, 07 d'agost de 2010

La dona a les zones rurals de l'Àfrica Subsahariana no és valorada com a tal ni com es mereix.

A la zona d'Inhaminga (on es porta a terme el nostre projecte) la majoria camperola, mínima alfabetització i un grau de pobresa molt elevat, la dona que neix és una boca més a la que alimentar que no aportarà cap benefici a la família fins que la puguin vendre.

Tradicionalment, la dona s´encarrega de tenir fills i tenir-ne cura, per tant, als dotze anys aproximadament (quan està desenvolupada, ja és fèrtil i encara verge) busquen un marit per casar-les i que creïn una família i ja no sigui la seva responsabilitat, sinó del marit. Una altra possibilitat és vendre-la, fer-la servir com a moneda de canvi.

Per aquesta raó, no es dediquen esforços des del propi nucli familiar a l´educació d´aquestes nenes/noies. L´educació significaria poder pensar per si mateixa, poder decidir, poder gestionar l´economia familiar i/o la d´un negoci si fes falta.

En aquesta línia ens comentava la Sra. Glòria, Directora del Ministeri de la Dona i de Serveis Socials de la Província de Sofala en un "lunch" que varem mantenir ahir. Els projectes es centren en l'educació de la dona i en la participació d'aquesta en els diferents fòrums de decisió polítics i institucionals. Actualment la dona té una presència aproximada del 30% en els diferents espais i mantenen càrrecs polítics en un 28%.

Tot i així, aquesta participació és només un número, donat que la majoria de dones no tenen la formació adequada per entendre el portuguès (idioma oficial del país) i per poder-se expressar en aquesta llengua.

El govern destina la major partida del pressupost anual a la formació sobre higiene a la població, sense pensar que si formes a la dona sobre l'ús de les latrines i de com han de rentar-se després de fer-ne servir aquestes, la dona formarà a la seva família amb el que s'aconseguirà un efecte multiplicador i exponencial.

D'altra banda, aquestes dades i projectes només es duen a terme a les ciutats, a les poblacions rurals es troba una tradició arrelada i molts pocs canals d'informació reals que permetin fer difusió d'aquests missatges. Tenen canals de televisió i ràdio, així com internet per GSM, però no tenen els mitjans per poder gaudir-ne.

Fins ara!!

Benvinguts a Moçambic

Inhaminga, 07 d'agost de 2010

Ahir a la nit, ara que ja hi érem tots, varem tenir la nostra benvinguda oficial a Africa. Va ser una experiència increïble. La cosa, segons recordo, va anar més o menys així.

Cap a les 8 passades ens van venir les meninhas a buscar a on estàvem esperant. Ens van portar de la mà fins a la "lar", el lloc on dormen i fan classe, on ens esperaven en petits grups en els quals ens van separar i repartir. Elles representaven una família, i "el marit" ens va presentar la seva "dona" i tots els seus "fills i filles". Mentre ho feien, i com marca la tradició, ens van repartir primer un got d'aigua. Segons els seus costums, quan una persona arriba a una casa, el primer que se li ofereix és un got d'aigua, i després exposa amb qui vol parlar. Acte seguit, i mentre ens preguntaven un munt de coses sobre nosaltres, ens van repartir unes crispetes molt rústiques, que com la majoria de coses que ens preparen per aquí, eren delicioses. Volien saber si estudiàvem o treballàvem, que volíem ser en el futur, si estàvem casats o si teníem fills, les nostres tradicions, a quina edat es casava la gent a casa nostra, si teníem germans i si aquests treballaven o estudiaven, de que treballaven els nostres pares i un llarga llista d'altres preguntes. Quan ens varem anar acabant les crispetes van procedir a tallar i repartir-nos "bolo", un pastís tipus pa de pessic molt dens i amb gust a xocolata que també era increïblement bo. Després de repetir els que vam voler, i sense deixar de parlar, ens van escalfar i repartir una mica de "mandioca", un tubercle que, almenys en la forma en que ens el van cuinar, a la brasa, té un gust a cavall entre la castanya i la patata, tota una experiència pel paladar. Mentre acabàvem la mandioca, un grupet de noies que no estava assegudes amb nosaltres van entrar dansant i cantant al so dels "batukis", uns tambors autòctons. Varen fer uns quants balls tradicionals, i acte seguit ens van animar a unir-nos-hi. Després de molta estona d'intentar seguir el seu ritme i les seves cançons, amb resultats desiguals per a nosaltres, va arribar l'hora d'entrar, doncs, aprofitant el dia, també celebràvem l'aniversari de 5 de les noies. La sala, on de dia normalment fan classe i de nit normalment ballen, tenia tot de cadires al llarg de les parets, i vam seure tots. Les homenatjades seien darrera una taula, i tota la sala estava plena de guirnaldes artesanes, fetes per elles mateixes. Quan estàvem tots acomodats va entrar un altre grupet ballant, que portaven els regals, i nosaltres de mentre cantàvem. Després de obrir els regals, les noies que feien anys havien de triar un padrí o padrina. Aquest havia de tallar el pastís amb ella, i s'havien de donar de menjar recíprocament. Alguns de nosaltres varem tenir la sort de ser escollits per a aquesta funció, com la Laia, l'Eli, l'Esther (que és una cooperant madrilenya que hem conegut aquí i estarà tot el mes amb nosaltres) i jo mateix. Després de completar el ritual, varem repartir pastís entre tots els convidats. Una vegada tips, i una vegada més, vam cantar i ballar fins que el padre Joseph (el director de la lar) va dir prou, i sort d'això, perquè tot i que elles tenien corda per estona, nosaltres estàvem del tot exhausts.

En acabat, i després de parlar i compartir punts de vista sobre la nit, varem anar a dormir amb l'escalf de la seva tendra benvinguda.

Aigua: font de vida?

Inhaminga, 08 d'agost de 2010

Avui dos del grup hem visitat el poblat de Thiki Thiki a 50km de Inhaminga, per dins de la sabana. El padre José havia d'anar a veure com avançava el pou que estant construint per abastir 50 famílies (unes 450 persones). En aquella zona, el pou més pròxim està a 8 km que poden fer amb bicicleta o a peu.

En aquesta població, de les més mancades de recursos de la província, no tenen cap mitjà de transport i la majoria de famílies han d'anar a buscar l'aigua a peu. És un viatge d'un dia sencer per carregar un bidó de 20 litres d'aigua damunt del cap per cada jove o adult i, en el cas de bicicleta, 3 bidons de 20 litres lligats al portaobjectes.

En aquesta comunitat el mossens han aconseguit convèncer als homes de les famílies perquè excavin un pou en un punt concret i creïn una mica de vida unida. Porten un mes excavant, han arribat als 8 metres de profunditat i ja han trobat aigua. És clar, però, que aquesta aigua encara no és prou pura com per ser mínimament potable; encara els hi falten 5 o 6 metres més fins a poder treure aigua neta, sense sediments ni residus. Però ja tenen aigua i ho expliquen plens de joia, ja és un gran avenç!

El fet de tenir aigua permetrà a aquesta comunitat plantejar-se conrear alguns fruits per poder alimentar-se i vendre com tomaqueres, patates, mandioca (la base de la seva alimentació) i col. Actualment tenen gallines, paons i cabres que no fan servir per alimentar-se, sinó per comerciar a la carretera principal a canvi de meticais (la moneda del país) o altres tipus de productes: bidons per l'aigua, terrissa, estris de cuina, roba, aliments varis, etc…

Per fer que el pou es mantingui útil durant més temps ells mateixos es construeixen tubs de ciment per evitar que les parets cedeixin i la posterior tapa que faran pel pou evitarà que qualsevol animal o persona pugui caure i embrutar la font d'aigua.

Aquells que no tenim manca d'aigua no en som conscients de tot el que pot significar viure supeditat a aquesta. Dels 30 dies d'un mes, 15 estaríem anant i tornant a buscar aigua, rentaríem roba 1 vegada al més (prop del pou, és clar) i mantenir la nostra higiene personal seria innecessari. Comerciant estaríem diàriament de 8 a 12 hores (això suposant que fóssim homes i tinguéssim res per comerciar) o tenint cura dels nostres fills (de 5 a 13 per dona o família).

Tot i així, el conreu a les zones rurals no té rotació, ni guaret i esgoten la terra. D'altra banda, no són de regadiu, sinó que només es rega quan plou i depèn de la pluja que les collites surtin endavant o no. Però això és un altre tema que ja parlarem un altre dia.

Fins ara!!

El primer diumenge a Inhaminga

Inhaminga, 08 d'agost de 2010

Avui hem iniciat el dia a les 7.30 amb el habitual "matabicho", ja que a les 8 del matí teníem la missa de diumenge, que ha durat 1 hora 45 minuts aproximadament. La missa d'aquí és força més dinàmica i activa que la de casa: canten i ballen alegrament. Cap al final de la missa el padre José ens ha presentat davant de tota la comunitat d'Inhaminga.

Després de l'acte havíem quedat amb un grup de joves dinamitzadors de la parròquia per fer activitats d'animació als nens del grup "Padre Damião", als quals els feien una estona de formació sobre la història del Padre Damião, que va ser un missioner que del 1860 al 1889 va treballar amb leprosos fins que va morir d'aquesta mateixa malaltia; i després ens tocava a nosaltres fer la dinamització dels jocs. Hem dividit els 39 nens presents en 3 grups: d'1 a 7 anys, de 8 a 11 i de més de 12. Jo personalment he estat amb el grup d'1 a 7 anys amb la Maria i la Laia i dues noies dinamitzadores de la parròquia, amb els quals hem fet un joc de presentació (ens havíem de passar la pilota dient el nom de la persona a la que passàvem la pilota), els hem ensenyat el pica paret i després la bomba. Ha estat una experiència molt interessant i divertida! Els grup de mitjans (Jofre, Arnau, Clara i un altre dinamitzador de la parròquia) han fet un altre joc de coneixença, el salta foulard i futbol xino.

El grup de grans (Gela, Pablo i dos dinamitzadors de la parròquia) també han començat amb una presentació i després han jugat al mocador (un joc que ja havíem descobert que els encanta, el primer cop que hi vam jugar amb les nenes vam acabar amb mig poble de públic).

Després d'haver fet els jocs vam fer la valoració amb tots els dinamitzadors, els quals ens van agrair molt la nostra col·laboració i ens van dir que els hi havíem agradat molt els jocs. Nosaltres els hem donat les gràcies per haver-nos deixat treballar amb ells, que ha estat una experiència molt enriquidora. Hem quedat ens ajudar-los cada diumenge mentre estiguem aquí.

Després havíem quedat amb el Padre José i el Padre Carmona (el comptable de l'internat) per anar a dinar a fora a un restaurant (que es deia Dalmann) molt cridaner pels turistes. I el camí ha estat brutal! Àfrica 100%! Hi hem anat en jeep, típic jeep amb cabina a davant i caixa a darrere, i anàvem tots a darrere per un camí de terra ple de bonys (que ens hi hem deixat el còccixs) molt de pressa. I hem travessat una tempesta tropical!! Brutal, tant a l'anada com a la tornada!

El restaurant era boníssim, hem demanat lombo (llom) amb patates, o gallina amb llimona i picant amb patates, o truita amb pernil i verdures. Tot boníssim, repeteixo! Tot i que ens han fet esperar 1 hora i quart perquè comencen a fer el menjar després d'haver-lo demanat, i tarda la seva estona. Però l'etona ha valgut la pena!

Quan hem tornat cap a la missió ens hem trobat a les nenes jugant un partit de futbol, com sempre hem quedat admirats amb la velocitat a la que es mouen i el poc mal que es fan sempre que cauen, que no són poques vegades.

Finalment, hem sopat, boníssim tot com sempre, i ara ens n'anem a dormir que estem cansadíssims i demà ens espera un dia dur amb les classes. I l'Arnau i l'Esther faran la primera sortida a les aldees dels voltants! ja ens explicaran que tal els hi ha anat!

Apa! Bona nit a tothom!! Petons.

Arribada dels exploradors sota el diluvi universal!

Inhaminga, 09 d'agost de 2010

Avui avui avui… dia d'iniciar l'eix d'animacio, i dia de pluja. Molta, pero breu pluja.

El dia començava, per a alguns, a les 6:20 del matí. Haviem de fer classe a la lar (internat) perque l'eix es feia a les 9:30. per tant les classes s'han avançat a les 7:00 del mati. Ens hem aixecat despres de sentir per 4ª vegada la mateixa cançó al mobil fent la funcio d'alarma. A fora, al carrer, boira i més boira. Al caminar sentiem les petites gotetes d'aigua tocant la nostra pell. Arribem al menjador disposats a esmorzar i carregar piles pe a les classes, pero… SORPRESA! la taula no estava parada, Mama Grassa (la cuinera) no hi era i ni jo ni el meu company Alexandre sabiem on eren els aliments per esmorzar. Resultat de tot aixó: Hem esmorzat a les 6:50, "sin prisa pero sin pausa" i preparats per anar a la lar.

Alla les coses eren ben diferents. A les 7:00 del mati aquestes nenes tenen mes activitat que passeig de gracia a les 19 de la tarda… admirable. Ens repartim dues aules (una per a 6ª i l'altra per a 8ª i un parell de noies de 9ª), movem taules i cadires i a les 7:15 comencem amb la materia. Desconec quina materia estava donant el meu company, pel que es jo, taules de multiplicar… les temudes TABLAS. A parti d'aquí saltae la hora i mitja de classe. Es innecessari explicar que h ensenyat la taula del 7 i del 8 a nenes de… 17-18 anys? En fi… continuem.

8:30 del mati: Acabem les classes i tornem al menjador, on, suposem, estan esmorzant els nostres companys. Primer error, suposem malament, ja han esmorzat. Be… teniem fins a les 9:30 per preparar la… PRESENTACIO DE L'EIX!!! SIIIIIIIIIIIIÍ!!!! per fi podrem començar el nostre estimat i adorat eix d'animacio… ens disfrassarem de Inconcient (Elisenda Carrio Iglesias), Indiana Tapioca (Pablo Ramos Garcia), Tonto (Jofre Mateu Matesanz: Preocupantment apretat dins d'una armilla i una camisa notablement petita), el director (Alexandre Aguado Fernandez) i la productora (Maria Vazquez Roca).

Aixo no ho sabeu, pero es que avui pel mati, ha arribat un grup d'exploradors itrepids els quals porten 3 anys rodant un documental sobre el paper de la ona a diferents cultures d'arreu del mon, pero tant bon put han arribat, un d'ells ha perdut la cinta. QUI?! No ho sabiem. Les acusacions volaven en totes direccions. El tonto que si ha set l'Indiana Tapioca, l'Indiana Tapioca ha acusat a la inconscinet, aquesta al tonto i aixi una bona estona. Despres d'una llarga discusio, ens han explicat que cadascun tenia una pista sobre el culpable, pero a canvi volien que fessim diverses proves… no se perque, pero em recorda a l'esxcursio de passos. En resum, que qui ha perdut les cites de video ha set la senyora productora. MENTIDERA!!! Hem cridat tots. Com no podia ser d'altra manera, la senyoreta productora ha demanat disculpes i ens ha dit que per entregar el documental a temps els falsejariem. Bona idea.

A DINAR!!! Son les 12 del mig dia. Hora sobrada per anar a dinar per aquestes terres salvatges. Dinar: menjar aliments al mig dia seria una bona definicio, peo es que els aliments que cuina Mama Grassa son d'un altre mon. De fet, ara que penso, no comprare cap souvenir, sino que m'emportare a aquesta senyora a casa meva.

Despres de dinar migdiada per a mi. Ahir vaig dormir poc, i clar, tots sabem que si la son no s'acumula, el cansament si… i a mi se m'acumula molt aixi que en el dia d'avui hi ha una petita llacuna l'hora i quart.

Despres de dinar mes classes, uns al cntre daimao per als joves del poble, i els altres la lar amb les nenes del centre. Despres de dues hores de… MES "TABLAS" ha tocat… txan txan txan… una nova visita dels exploradors!!! I es que resulta que les nenes van al cole en dos grups, un de tarda i un de mati de manera que l'eix sempre es fara dues vegades. Sobren les explicacions.

Despres de l'eix, i per matar les hores mortes, hem jugat una partida rere l'altre al Monopoli de CARTES!!! No explicare com va per deixar-vos amb la intriga. A les 18:30 a escalfar els sopar i poc abans de les 19 a sopar. Bo com sempre. S'esgoten els adjectius per descriure els exquisits plats d'aquesta dona.

Després de sopar poca cosa mes. Alguna partida al monopoli de cartes i una visita a les nenes. Uns pocs hem decidit pujar una horeta (que al final ha resultat ser hora i 20 minuts)amb les nenes per veure que feien. Algunes jugar, altres cantar i altres repassar o fer(-me) els deures. SI ES QUE SON MOLT APLICADES!!!! Al final, i com no pot ser d'altra manera, hem acabat, tots, cantant i ballant, fins que a les 21:20 i gracies a un enginyós joc de paraules de la Laia (que ara no explicaré perquè seria molt llarg i complexe) han entès que ja era tard i que tocava dormir. Per part nostres, hem tornat al menjador/sala d'estar/punt de trobada i jo, he començat a escriure aquest post.

L'educació formal a les zones rurals

Inhaminga, 12 d'agost de 2010

A Moçambic l'educació formal es centra en 12 anys d'escolarització i amb un any mes per poder ser professor. La matèria a donar és la mateixa que exigim nosaltres a 2n de batxillerat.

Ara bé, la forma d'educar és molt diferent de la nostra. Les classes són completament magistrals, sense cap dinàmica ni estratègia per poder fer entendre els processos lògics i mecànics d'assignatures de ciències com matemàtiques, física i química o de llengües com portuguès o anglès.

En les primeres ens trobem dubtes de base. Per exemple cal explicar els camps electromagnètics a física, però no tenen coneixement de vectors, amb el que no podem explicar què són els camps i com funcionen. Si no resolen primer els coneixements de base, no poden comprendre i desgranar els continguts següents. En el cas de les matemàtiques, han de resoldre equacions de segon grau, però encara no saben multiplicar amb agilitat i dividir amb més de dues xifres.

En el cas de les llengües ens trobem que el dialecte que parlen a la província (Sofala) és senna. Aquest és un dialecte que no té estructura gramatical complexa com les llengües romàniques. Un exemple el trobem amb la paraula "xiki" que vol dir "noia bonica". Per tant, estructures com subjecte + verb + predicat o, senzillament, una paraula amb l'article corresponent no està dins l'estructura lògica materna pròpia.

A l'hora d'aprendre portuguès (llengua en la que funcionen els organisme públics i oficials i tots els llocs de presa de decisió, així com l'educació) mostren dificultats per poder formular frases i poder crear oracions subordinades, el mateix amb l'anglès i el francès. Això afecta moltíssim a la comprensió lectora, que, alhora, no els permet avançar en la comprensió de continguts.

Per passar de curs tenen un sol examen que consta de 16 preguntes simples i responent-ne 7 bé ja passen al següent curs.

A l'escola de professors (que també està a Inhaminga) fan un curs d'un any en la que els hi ensenyen més continguts (llengua, matemàtiques, ciutadania…) i no ensenyen didàctica, amb el que a l'hora de posar-se a treballar davant dels infants, a educar, no tenen altra forma de fer-ho que llegint el llibre o resolent directament els problemes sense poder aprofundir en els mecanismes lògics de l'aprenentatge de cada infant.

Per això, moltes de les hores que fem de classe de llengües, d'educació social i algunes de ciències naturals les plantegem a partir del joc cooperatiu, del dibuix, de la cançó, de la redacció, de l'expressió verbal davant dels companys i del reforç positiu. Basant el seu procés d'aprenentatge en la vivència del contingut.

Un dimecres qualsevol a la Lar Henriqueta Aymer

Inhaminga, 13 d'agost de 2010

6:30h: Sona el despertador per aquells que han de fer les primeres classes del dia.

7:00h: Comencen les classes de repàs a la Lar (la llar) amb les meninhas que van a l'escola per la tarda (per tant, al matí estan a la Lar), depèn del dia serà classe de Mates, Anglès, Naturals o Educació Social (higiene, autoestima, pedagogia sistèmica, família, etc). Dues persones del grup fan aquestes classes de repàs durant l'estona que tenen per l'estudi.

8:30h: Les de la Lar acaben les classes de repàs i van a fer el Matabicho (esmorzar: matar el gusanillo) mentre la resta del grup que s'ha llevat més tard va a donar la papa (el menjar) als infants del poble que no tenen les mateixes condicions que les meninhas. Aquesta papa es dóna al Centre do Padre Damiâo, dues dones fan el menjar, una papilla amb molt de sucre i farina. La papa només és dóna els dilluns, dimecres i divendres al matí.

9:30h: Uns quants es queden donant la papa i jugant amb as crianças (els infants), uns altres, si ha vingut algun jove a fer repàs es queda amb ells per fer o bé anglès o bé física/química, i uns altres baixen a la Lar a fer o bé eix d'animació o algun taller amb les meninhas.

11:30h: Finalitzem les activitats i classes de repàs i tenim fins les 12h per fer descans, escriure e-mails, etc.

12:00h: A dinar i fer la migdiada, o rentar la roba o anar al mercat o jugar a cartes o escriure e-mails o…descansar.

14:30h: Comença la tarda. Classes de repàs amb les meninhas que han anat a l'escola a la tarda, com al matí, fem o bé anglès, o naturals, o mates o educació social, etc., segons el dia.

16:30h: Acaben les classes de repàs i comencem eix d'animació, amb dinàmiques, jocs, activitats o tallers de polseres o maquillatge.

17:30h: Les meninhas marxen a preparar-se per la oració de la tarda.

19:00h: A jantar, a menjar (sopar).

20:00h: Anem a la Lar, on estan les meninhas, i ballem, juguem o seguim amb l'estona de reforç, aquestes nenes són molt aplicades!!

21:00h: Ens acomiadem de les nenes i anem a la zona comú nostre a jugar a cartes, veure la TV, preparar les activitats i classes de l'endemà, fer estones de té, etc.

22:30/23h: A dormir!

Diferències

Inhaminga, 24 d'agost de 2010

Diferent. Realment és una paraula que hem utilitzat més d'una vegada durant aquest viatge. les diferències entre cultura catalana i mozambiquenya és molt àmplia. Des de les diferències bàsiques de pell i idioma a altres molt més complexes.

Ja quan anem a ajudar a la "papa" (que crec que s'ha explicat durant els anteriors posts) notem la diferència dels nens d'aquí i d'allà. Nenes de sis anys acompanyant els seus germans de dos. És molt complicat a aquesta edat tenir tanta responsabilitat sobre una criatura, i més quan encara no s'ha pogut "formar" com a nen. Realment no m'imagino els nens de Catalunya fent una cosa d'aquest estil, tenint en compte les situacions de cada país.

Però les diferències no són només de país a país, sinó que també les trobem dins. Tornant a la "papa", justament l'altre dia vam observar moltes coses que ens van fer estar atents. Alguns nens que venien, després ja tenien papa al seu cole i venien a menjar doble. Alguns, venien amb més plats per persona i al repetir, se'l guardaven per portar-lo a casa. Mentre passa això, alguna minoria de nens, ha d'ajudar al seu germà donant-li de menjar i no poden menjar tots dos dues vegades com ho fan alguns altres.

Passant a la lar, també trobem la gran diferència del poble d'Inhaminga. Les menines de la lar tenen moltes comoditats i privilegis, comparant amb alguns nens i nenes de la resta del poble. Possibilitat d'estudiar, un lloc on dormir i un lloc on menjar i poder-se rentar. Molts d'aquests aspectes, són uns avantatges que alguns nens d'allà no podran tenir. Tot i que són conscients, a les menines a vegades els hi costa posar-se a estudiar el que toca, ja siguin taules de multiplicar (que els hi costen) o qualsevol altra cosa.

Tocant el tema de les classes de tarda i matí al centre Damián hem pogut veure que la majoria d'alumnes que venien eren nois (ja que hem sentit que les noies no li donen importància a l'estudi), i que molt pocs aprofitaven el fet que estiguéssim allà com a reforç dels seus estudis.

I per últim, la diferència entre la descendència d'aquí i d'allà. De 6 a 10 fills més o menys algunes famílies. És molt difícil sobreviure i mantenir a una família i a més voler estudiar i treballar.

A vegades quan es té, no es pot veure el que realment importa; i a vegades quan no es té, es fa el possible per seguir endevant. Aquesta és la diferència que m'ha marcat més durant el que portem de viatge: la forma de viure, el seguir endevant. És l'esperit que és necessita: seguir malgrat les adversitats que es presentin. Tot i que molts cops no s'aplica com és degut i això fa que es produeixin les diferències que deiem.